[Comunicat + Vídeo] Què passa a Gràcia? El problema de la GENTRIFICACIÓ!

Què ha passat a Gràcia?

El desallotjament recent del Banc Expropiat i la militarització posterior dels barris graciencs ens han posat a primera línia mediàtica. Tot el debat ha girat a l’entorn de les formes de lluita, amb condemnes tramposes de la violència, però ningú s’ha preocupat, des de fora, de l’origen del problema gracienc.

La Vila de Gràcia i els barris dels Turons, han patit fortes transformacions econòmiques i culturals en els darrers anys que han incrementat el conflicte social i destruït el teixit veïnal tradicional. Això s’ha donat en el marc d’un avenç dels plantejaments neoliberals a nivell mundial que a Barcelona té la seva particular expressió en la Marca o Model Barcelona. Aquest és el marc en què ens trobem.

La Marca Barcelona, filla d’anys de govern de PSC i ICV-EUiA, té com a darrer objectiu la mercantilització de tot allò que es desenvolupa o viu a la ciutat. A Gràcia, el què ha fet ha estat privatitzar tot allò que cohesionava la gent i la seva vida comunitària. S’han convertit l’espai públic i la identitat de la Vila en un producte, una marca dins la marca.

Això es va començar a desenvolupar als anys 90 impulsant les activitats de lleure cultural associades a un perfil “bohemi”. Ben aviat, aquest lleure va anar evolucionant cap a un turisme intern “modernet”. Els bars i restaurants van multiplicar-se ràpidament de tal manera que ara n’hi ha el triple que el 1995, any en què es considerava que ja hi havia saturació.

Ja entrada la segona dècada d’aquest segle, el model productiu gracienc estava tan centrat en el lleure que ja suposava un pastís prou suculent per al gran capital turístic, disposat a depredar els barris. S’obria la veda del turisme de masses, facilitat pel creixement i degeneració del dit “turisme de qualitat”, començava l’època dels hotels (un 44% més del 2014 al 2015!).

Quin barri ens ha deixat tot plegat? Doncs bé, el teixit productiu ha patit una pèrdua d’ús industrial del sòl considerable, vora un 8’15% de mitjana els darrers anys. Els nous llocs de treball, associats al turisme, franquícies i grans empreses, han precaritzat l’oferta laboral gracienca, amb més gent que ha de buscar feina fora o acceptar un empitjorament de condicions. Però la gran desgràcia té a veure amb l’encariment extrem dels preus, especialment de l’habitatge.

Això ha generat un procés de gentrificació, és a dir, d’expulsió i substitució de les classes populars per rendes més elevades. Així, el 28’1% de la nova població prové de Sarrià-Sant Gervasi i el 18’45 de l’Eixample, districtes un 60 i un 40% més rics que Gràcia. Si la renda mitjana de Gràcia es manté, és perquè en marxen els seus veïns més vulnerables mentre dins seu s’exacerben les desigualtats. Joves i gent gran se n’enduen la pitjor part.

Això ha desfet bona part dels llaços de solidaritat tradicional, però el barri és viu i han sorgit noves formes d’organització popular. Casals Populars, Assemblea de Dones Feministes, Oficina d’Habitatge, Gràcia on vas?, la Precària, l’Assemblea pensionista o l’Assemblea Groga, entre molts d’altres, han combatut per  uns barris dignes amb el quals no es mercadegi.

Ara cal fer un pas més. Cal avançar en la connexió de les diverses lluites que combaten a Gràcia. Cal superar l’aïllament i la dispersió. Cal donar globalitat al discurs i la pràctica, compartir anàlisis, consensuar objectius, impulsar unitat d’acció. Cal que unim les lluites per fer-les més fortes i capaces de canviar aquesta societat. El Moviment Popular de Gràcia treballarem en aquesta direcció, enfortint el poder popular per donar una vida digna a la classe treballadora.