[Anàlisi] Canvi, conflicte i lluita a Gràcia

Els fets recents al Banc Expropiat han generat un remolí mediàtic sobre la Vila de Gràcia i els seus barris. No ens volem estar de condemnar, una vegada més, el desallotjament i l’ocupació policial que ha militaritzat les nostres places i carrers. Ara bé, el debat públic està obviant quines són les causes profundes del conflicte gracienc. És per això que hem vist necessari fer un intent d’explicar què és allò que passa a Gràcia.

La Vila de Gràcia i els barris amb els quals comparteix districte han patit, en els darrers anys, fortes transformacions econòmiques i socials. Això no ha deixat inalterat el seu teixit veïnal i identitat, sinó que ha derivat en un conflicte de la gent i el territori contra els agents que n’empitjoren sistemàticament les condicions de vida. Pel camí s’ha destruït part de l’entramat sociocultural dels nostres barris però també han sorgit noves formes d’associació i lluita.

Per tot plegat, val que fem una anàlisi d’allò que ha passat als barris graciencs els últims anys, veure com ha transformat els barris, com ha evolucionat el conflictes social, quines són les noves formes de lluita i teixit veïnal que han sorgit, i quin recorregut tenen per endavant.

Un paisatge que canvia

Un simple cop d’ull al paisatge gracienc actual ja indica a qualsevol persona que conegués el territori fa més de quinze anys que s’han produït canvis considerables. Un suposat observador extern que tornés al barri dues dècades després de marxar-ne observaria ràpidament:

  1. El teixit socioeconòmic s’ha uniformitzat. Els bars, restaurants, i altres llocs i comerços associats al lleure, que ja eren abundants, ara tenen una presència absolutament dominant. Alhora, ha desaparegut quasi totalment el sector secundari visible, tallers de reparació, fusteries o ebenisteries, tant se val. En paral·lel, el nostre paracaigudista es trobarà una presència lleugerament major de grans superfícies per a satisfer les necessitats de productes de primera necessitat, juntament amb tot un reguitzell de botigues centrades en petits luxes.

  2. La gent del carrer ha canviat. Al carrer infants i gent gran tenen menys presència i ara sembla que la major part de la població ronda entre els trenta i els quaranta-cinc anys. No queda massa rastre d’operaris i transportistes, i la major part de la gent combina una aparent desocupació amb una sofisticació tensa.

  3. L’espai públic ja no ho és. Els barris ja no es prefiguren com un continu entre la vida quotidiana i l’ús comunitari, espontani i solidari de l’espai públic. Les places han estat envaïdes per taules i cadires les quals cal pagar per a seure i el veïnat es retrotrau cap a l’avorrida intimitat de casa seva.

Però tots aquests canvis de paisatge observables a què responen? Cal que ens fixem en com s’ha inserit gràcia dins les dinàmiques de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, com ha canviat el teixit productiu dels barris, com ha evolucionat la composició social de la demografia gracienca, i per què.

Els canvis profunds patits per Gràcia venen determinats per un element exogen que no podem obviar, que són les dinàmiques que es donen en el conjunt de l’Àrea metropolitana de Barcelona, una ciutat orgànica, una realitat socioeconòmica, que transcendeix municipis i comarques. Durant dècades, dins aquesta Gran Barcelona s’hi ha donat un fort procés de jerarquització i depredació del territori sota el puntal de l’especulació immobiliària i la ideologia imperant de la Marca/Model Barcelona.

La Marca Barcelona té una característica principal, la capacitat expansiva de mercantilitzar tot espai o activitat que es desenvolupi a la ciutat. Això comporta l’assimilació d’espais d’economia centrada en l’ús i la seva conversió en una economia centrada en el canvi, en paral·lel a una tendència a l’avenç de la propietat i la gestió privades contra el sector públic. Gràcia ha tingut el seu paper en la construcció d’aquest Model Barcelona, vegem com s’ha desenvolupat.

La Marca barcelona i l’Homo Graciensis

Gràcia sempre ha conservat una forta identitat local transmesa per l’associació dels seus habitants i llur ús compartit i espontani de l’espai públic. El què ha fet el Model Barcelona ha estat mercantilitzar aquesta identitat i manera de fer. Ho ha fet seguint diversos passos. En primer lloc es va identificar, des de principis dels anys 90, la Vila com el centre de la Bohèmia barcelonina, cosa que va implicar l’atracció d’una sèrie de perfils socials que van incrementar la demanda de productes de lleure i altres productes de petit luxe.

La realitat gracienca, un poble dins la metròpoli, així com la seva forta activitat associativa, festiva i política, eren el ganxo que permetien vendre la Vila com un producte específic dins l’àmplia oferta de el Model Barcelona. A partir d’aquí es va iniciar un procés gradual d’especialització econòmica en les activitats de lleure i un comerç no centrat en els productes de primera necessitat.

En un principi, l’especialització econòmica es centrava en el perfil bohemi que hem exposat anteriorment. Aquest individu que apareixia de nou dins la realitat gracienca tenia un cert impacte econòmic perquè tenia una capacitat de despesa superior que la majoria dels habitants dels barris graciencs, però era un impacte encara reduït en tant que la seva activitat es trobava força associada a la marginalitat.

La transformació d’aquest consumidor nouvingut s’ha anat donant a mesura que les possibilitats d’incrementar els beneficis s’han anat ampliant. Així, l’activitat cultural i els entorns alternatius graciencs van anar sent explotats fins generar un cert punt d’especialització. El nou model es centrava en un turisme interurbà que atreia com a consumidors tan les capes “benestants” de la classe treballadora barcelonina, com petita i mitjana burgesia.

Al tombant de segle, Gràcia ja apareixia com una zona simpàtica no només per a la bohèmia, que tenia altres centres també a al casc antic de Barcelona, sinó per a allò que els veïns han anomenat “els modernets”. Arribats aquest punt, l’economia gracienca ja es s’encarava clarament cap al lleure, associant-lo en bona part a l’activitat cultural, i brindava una oferta àmplia presentada com un turisme “de qualitat”.

Al llarg de la segona dècada del segle XXI però, s’ha produït l’autèntica eclosió de la Marca Barcelona amb tota la seva potència. El turisme intern i pendular havia anat creant un nínxol de negoci cada cop més gran. A partir d’un moment de saturació, el suposat turisme de qualitat ja havia assentat les bases per a un mercat turístic potent basat en el turisme de masses. Gràcia s’havia transformat en un producte prou rentable com perquè el gran capital, força absent de la Vila des de la seva desindustrialització, tornés per explotar el nou filó.

Convé no oblidar la posició estratègica de Gràcia al pla de Barcelona, molt ben comunicada amb la capital i emmarcada en el què podríem anomenar el Triagle de de les Bermudes (amb sandàlies i mitjons), definit en els seus vèrtex pel Park Güell (2.598.732 visitants anuals), la Sagrada Familia (3.260.880 visitants anuals), i el Passeig de Gràcia Monumental (1.997.537 visitants anuals).

Allò que ha posat el veïnat definitivament en guaria ha estat l’entrada del gran capital del sector turístic, amb projectes hotelers, pressionant perquè la regulació permetés un reordenament dels locals de pública concurrència o intentant incloure un supermercat al Mercat de l’Abaceria. Però això es basa en canvis socioeconòmics profunds que operaven de feia anys, fem-ne un repàs.

1. Un canvi gradual de teixit econòmic i precarietat. En primer lloc, convé que ens fixem en com ha canviat el teixit productiu del barri. Si ens atenem als usos, podrem veure com l’ús industrial del sòl ha caigut al voltant d’un 8’15% anual de mitjana a la Vila els darrers anys1. En paral·lel, l’ús comercial es manté però des del 2013 ja és el primer sector per damunt de l’industrial en superfície. En canvi, si ens fixem en el sector turístic al conjunt del districte, podrem observar com de 568 places hoteleres el 2011 havíem passat a 648 el 2013 i a unes alarmants 1.366 el 2015. L’increment de places hoteleres ha estat del 47’44% entre el 2014 i el 2015.

Aquests canvis han tingut repercussions molt fortes en el tipus d’oferta laboral que es dóna als barris graciencs. Els nous models comercials, amb franquícies i empreses de gran capital, així com el sector de la restauració i l’hoteleria, van aparellats amb condicions laborals precàries i efímeres. Actualment és molt difícil per als graciencs, aconseguir un nou contracte de proximitat amb unes condicions mínimament dignes i estables. Això va acompanyat de la destrucció de llocs de treball, de fet, els graciencs que treballaven al seu districte va caure un 7’75% només entre el 2013 i el 2014.

2. L’encariment de l’habitatge. L’eclosió de l’economia del turisme i el lleure ha generat un increment general dels preus als barris graciencs. Això s’ha plasmat principalment en la qüestió de l’habitatge. Recordem que la qüestió de l’habitatge és central a Barcelona en conjunt, on amb un IPC negatiu el preu de l’habitatge va pujar un 7% el 2015.

La població atreta per la Bohèmia Gracienca ha pressionat els lloguers a l’alça, cosa que s’ha vist molt agreujada per l’alt rendiment econòmic que donen els allotjaments turístics als propietaris d’habitatges. Només així s’explica la gran quantitat de pisos turístics, majoritàriament il·legals, que han proliferat sobretot a la Vila i els voltants del Park Güell. Actualment els problemes d’habitatge castiguen especialment els joves, que no tenen capacitat d’independitzar-se, i la gent gran, que en molts casos és assetjada per les immobiliàries per finir els lloguers de renda antiga. L’entrada amb força de grans immobiliàries ha generat desgavells com el de Vallcarca, amb mig barri en runes per l’acció especulativa.

A la Vila recentment s’ha imposat el negoci dels pisos de luxe, combinat amb els allotjaments turístics per reduir el total d’habitatges i pressionar els preus a l’alça. Val la pena recordar que Gràcia perd aproximadament un mig miler d’habitants totals cada any i que hi ha zones on la població flotant representa més d’un 80% de la població total que hi pernocta davant un veïnat cada cop més minoritari.

3. Canvis demogràfics. Un element central en l’evolució i conflicte social als barris graciencs ha estat el fort canvi de composició que ha patit la seva població. Si ens atenem a qüestions de renda, podrem observar que la renda familiar per càpita gracienca sempre s’ha mantingut vora la mitjana de Barcelona ciutat. Ara bé, es tracta d’una mitjana totalment artificial, en què tres districtes es situen molt per damunt de Gràcia mentre que la resta la segueixen seguint un gradient de rendes cada cop més baixes.

Des d’inicis dels anys 90, els coneguts com a barris populars, és a dir, les viles de Sant Andreu, Sants, Horta i Gràcia, van experimentar un gradual ascens socioeconòmic de les seves classes populars en termes de renda. Això es va produir sostingudament fins el 2008, any d’inici de la crisi financera que posteriorment evolucionaria en crisi del deute. A partir d’aquest moment, la major part dels barris amb una composició similar a la gracienca han patit un empobriment gradual, mentre que la població de Gràcia s’ha mantingut o fins ha crescut puntualment, per bé que a ritmes molt baixos.

Però això és realment així? Els graciencs es consoliden com una capa acomodada de les classes populars en contraposició a una tendència general d’empobriment? No, la qüestió és més complexa del què podem il·lustrar les mitjanes de renda, certes dades demogràfiques ens poden ajudar a entendre el conflicte gracienc i les seves causes en conjunt.

Cal puntualitzar en primer lloc que Gràcia es troba envoltada de barris amb rendes més elevades per la banda Llobregat-Mar i barris més pobres per la banda Besòs-Muntanya. Així, la renda mitjana del Putxet i el Farró tenia el 2013 un índex sobre la mitjana de Barcelona (100) de 142’2 i la Dreta de l’Eixample un 165’7 respecte el 109’5 de la veïna Vila de Gràcia.

Per altra banda, el barri del Coll, amb un índex del 83’1, feia frontera amb 74’2 de can Baró, el 69 de la Teixonera i el 54’4 del Carmel. Finalment, el camp d’en Grassot amb un 101 toca amb el 97’5 de la Sagrada Família i Gràcia Nova, lleugerament més pobra, ho fa amb el 83’6 del Baix Guinardó.

En resum, Gràcia té contacte amb barris considerablement més rics per la banda de Sant Gervasi i l’Eixample Monumental del voltant del Passeig de Gràcia, mentre que toca amb barris cada cop més pobres per la banda dels turons i, en canvi, viu un canvi gradual de renda en les zones de transició amb el Guinardó i Eixample de nova planta, amb més homogeneïtat de característiques urbanístiques.

Vist això, convé que ens fixem en les transfusions de població que es donen entre aquests barris i districtes. El 16’3% de les altes del padró a Gràcia provinents d’altres districtes venen de Sarrià Sant Gervasi (que tenia un índex de renda global de 184’3 el 2014) i un 28’1% de l’Eixample. En paral·lel, un 18’4% dels graciencs que canvien de districte es desplacen cap a Horta-Guinardó.

A tot això cal afegir-hi una consideració sobre la migració exterior. La major part d’aquesta població prové d’estats europeus amb rendes considerablement més elevades que les dels locals, com ara francesos i britànics.

Una síntesi

Quina conclusió en podem treure de tot plegat? Gràcia pateix un conflicte social en forma de procés d’elitització-expulsió, un procés de substitució de població, un canvi de la relació persona-espai per motiu de classe. La Marca Barcelona necessita una mercantilització de tot allò que viu i es mou dins la ciutat per alimentar-se. En aquest sentit, li cal diversificar el seu mercat fins a abastar-ho tot. El monstre de la Barcelona post Olímpica, amb els seus ideòlegs d’ICV-EUiA i el PSC ha vist en Gràcia un enorme negoci.

Això ha passat per convertir la identitat, l’espai públic i el teixit graciencs, bens que usaven i pertanyien als graciencs, en mercaderies, bens de canvi susceptibles de ser privatitzats. Per fer-ho, va ser necessari posar la Vila de moda, fer-ne el Montmartre de Barcelona. Així es va potenciar un canvi de teixit productiu, cosa que ha generat un augment dels preus, molt principalment pel què fa l’habitatge, i un empitjorament de les condicions laborals.

Aquest procés ha desembocat en una forta entrada de rendes altes d’edat mitjana i l’expulsió dels veïns més vulnerables cap a barris més pobres, especialment joves i gent gran. Per tant, el Districte és una peça amb les seves pròpies dinàmiques en uns fluxos de població d’àmbit metropolità en què les rendes més altes expulsen les més baixes i es configura una jerarquització cada cop més rígida del territori.

Això es plasma en uns barris cada cop més rics, sobre la mitjana, però cada cop més desiguals i hostils amb la classe treballadora. Si ens atenem a l’Índex Sintètic de Desigualtat Social, veurem que Gràcia havia passat d’un 754 el 1991 al 795 el 2001, força per damunt que la mitjana de Barcelona.

Gràcia ha esdevingut una Vila hostil per a les classe populars. Ha passat de ser espai de treballadors amb rendes mitjanes i baixes i petita burgesia botiguera, ara ja proletaritzada, a un espai per a treballadors benestants amb baixos nivells de consciència política i una mitjana burgesia associats a professions liberals. Això, juntament amb la volatilitat de la nova població, també ha suposat una gran alteració del teixit associatiu i els vincles de solidaritat veïnal tradicionals. És a dir, el model socioeconòmic no només ha alterat la composició de classe de la població, també ha canviat l’entramat sociocultural del veïnat.

No hem d’oblidar que, a més, tot plegat ha provocat canvis en els barris del districte, amb un empobriment dels barris dels Turons, que havien estat antigament els més benestants2, alhora que el Casc Antic de la Vila ha viscut un procés d’elitització que fa que certs trams del Carrer Gran ja sigui més rica que els carrers immediatament fronterers del Farró. I convé no oblidar la desarticulació alarmant de Gràcia Nova i el Camp d’en Grassot de la resta de la Vila, arraconats juntament amb el Baix Guinardó i Sagrada Família pels respectius districtes.

I per què hem acceptat aquest procés els graciencs? Per què s’hi ha col·laborat? Per què els petits botiguers i propietaris van ser els primers a unir-se al festival si ara són víctimes de la proletarització i han de marxar? Doncs bé, perquè no va saber, poder o voler fer l’anàlisi que quan el nou model econòmic es consolidés entraria en joc el gran capital, i es produiria una accelerada concentració i centralització del capital total via competència. La lentitud i subtilitat del procés no ha ajudat a poder organitzar una resposta.

Així com el Born o el Raval van patir un clàssic procés de gentrificació en què un barri de classe treballadora pobra es deixa degradar per posteriorment dur a terme un ràpid procés especulatiu que generi una ràpida elitització del barri; a Gràcia, les classes populars tenien capacitat d’encara-se a un procés ràpid i agressiu, però no van reaccionar unitàriament a un procés gradual i perllongat.

Així com els processos de gentrificació acostumen a canviar rendes baixes per rendes altes, el cas gracienc ha estat el canvi de rendes mitjanes-baixes per rendes mitjanes-altes. Això es deu a la voluntat mercantilitzadora del Model/Marca Barcelona, que ha seguit estratègies diferents per vendre’s cadascun dels barris i viles de la ciutat.

La resposta

Davant aquest procés, és cert que els graciencs han vist minvades les eines que els brindava l’associacionisme tradicional, però també es cert que els darrers anys, en fer-se evidents els efectes negatius de la gentrificació han sorgit noves formes d’organització i lluita per reivindicar un barri per a les classes populars, un barri que no es vengui. Als qui sempre han mantingut un discurs de defensa del territori, l’espai públic i contra el capital que compra i ven els barris, com l’Esquerra independentista, ara se’ls han afegit tota mena de noves lluites i moviments socials.

Així, per exemple, hem vist néixer una plataforma com Gràcia cap a on vas?, que va aparèixer per oposar-se a una regulació massa laxa amb els espais de pública concurrència, el Pla d’Usos de CiU que ha aprovat amb escassos retocs BeC. Aquesta plataforma ha anat evolucionant fins a fer una crítica general del model de barri i demanant-ne un canvi radical, i han tractat qüestions com les problemàtiques derivades del turisme. En aquest sentit, s’han oposat frontalment als projectes hotelers del Deustche Bank i la Henkel, i participen a l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible.

És importantíssim recalcar també el sorgiment de l’Assemblea de Dones Feministes de Gràcia, una xarxa de dones que pretén organitzar-se incloent perfils diversos i treballar des de l’àmbit local per generar un espai d’apoderament en el context de la lluita contra el patriarcat. També cal tenir en compte xarxes i espais de suport mutu com les diverses xarxes d’aliments que han sorgit o l’Oficina d’Habitatge.

També hem de tenir en compte l’Assemblea Pensionista, que va pressionar fins a aconseguir un Centre d’Urgències d’Atenció Primària obert 24h i ha defensat les necessitats de l’Asssociació de Cuidadores de familiars dependents, les condicions laborals del personal d’hospitals i CAP de Gràcia, i ha lluitat per un Centre de Dia i pisos públics a l’edifici de la Henkel. I malgrat no poder citar a tothom, cal fer un esment a l’Assemblea Groga, combativa per una educació pública i de qualitat en català, en un districte amb un dèficit preocupant de places públiques.

De la mateixa manera, espais que ja existien al barri s’han consolidat i pres volada. És el cas dels casals populars, el Nou Tres Lliris ha aconseguit alliberar un espai odiat, una antiga comissaria de policia, per desenvolupar-hi el seu projecte. La nova ubicació brinda una bona oportunitat al jovent organitzat de la Vila per demostrar que els joves poden empènyer i organitzar sols un casal que doni resposta a bona part de les seves necessitats i, alhora, utilitzar-lo per fer-hi un aprenentatge i acció política crítica.

I ara què?

Hem de tenir clar quin és el conflicte que vivim a Gràcia, un conflicte entre el gran capital que vol depredar els nostres barris, i el veïnat, les classes populars, que s’organitza per no ser-ne expulsats. Hem d’estar contents de les noves formes d’associació que han sorgit per donar resposta als nous problemes derivats dels canvis patits per Gràcia. Ara bé, cal passar de l’acció dispersa d’aquestes noves lluites i moviments socials a una acció coordinada.

Si no tenim una anàlisi compartida, si no pactem uns objectius tàctics comuns, els cops de tots els qui lluitem per un barri digne aniran en direccions diferents i sense força. Cal trobar formules d’organització que ens permetin compartir uns objectius globals, una Vila i uns barris pels quals combatre. Cal una unitat d’acció que des de la realitat avanci cap a un nou model socioeconòmic que no es basi en la el mercat i la propietat privada sinó en la col·lectivitat i la vida.

-Mobilitzem la majoria de la classe treballadora gracienca, perquè és ella qui està sent expulsada de casa.

-Trobem eines per a la lluita laboral i la cohesió de barri, reforcem projectes com la Precària. Reivindiquem l’espai públic, alliberant espais com el solar de Torrent de l’Olla.

-Combatem pel dret a l’habitatge, com fa l’Oficina d’Habitatge. Defensem els Serveis Públics, els volem de titularitat i gestió totalment públiques.

-Impulsem el Moviment Popular de Gràcia, un aparell de coordinació per a totes les lluites sectorials que els doni coherència i força per lluitar per uns barris alliberats, per uns graciencs emancipats.


1 L’ús industrial del sòl va caure un 3’63% el 2011, un 7’96% el 2012, un 9’79% el 2013 i un 11’24% el 2014 respecte l’any 2010. Font: GABINET TÈCNIC DE PROGRAMACIÓ. (2015). Observatori 2015. Barris. Ajuntament de Barcelona.

2 Ens referim a la Salut i Vallcarca, en cap cas al Coll.