Feminisme i unitat popular

Volia començar aquesta intervenció recordant la coneguda divisa de Maria Mercè Marçal, perquè crec que resumeix molt bé el curs polític del qual venim i ens permet agafar força de nou per a encarar el futur. Diu així:

A l’atzar agreixo tres dons: haver nascut dona,                                                                   de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Deia que venim d’un curs polític intens. No podem oblidar la determinació de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre i del 8 de novembre. I com no, del 8 de març d’enguany. Tots ells, esdeveniments històrics possibles gràcies a la força de la gent, que ha aconseguit fer un veritable pols al poder des de la mobilització i la desobediència.

A la fi d’aquest curs polític, ja ningú pot negar que el moviment feminista, amb tota la seva varietat i diversitat, cada vegada revoluciona més consciències. És per això que és el moment de veure on som per caminar fermament cap allà on volem arribar.

I per saber on som és imprescindible veure quins passos hem fet aquests últims anys.

Tornem al 2008, quan s’inicia la mal anomenada crisi: retalladesen sanitat, en educació, en els pressupostos per a l’abordatge de la violència masclista, desnonaments, etc. Entre d’altres efectes en les condicions de vida de les classes populars, podem observar com es produeix un retorn de moltes dones a les llars, on acaben sobrecarregant-se amb les tasques de cura que abans els serveis públics havien cobert tímidament. Estem parlant de les retallades en la llei de la dependència, en els serveis de cura de gent gran o infants.

Així se’ns mostrava la veritable cara del capitalisme, que sustenta el benefici de pocs amb el treball de molts i sobretot amb el treball no remunerat que fem les dones diàriament.

Anem també al 2013, quan el ministre Gallardón va plantejar una contrareforma de la llei de l’avortamentque coartava la nostra voluntat de decidir sobre el nostre cos i la nostra vida, i ens transportava a èpoques molt fosques passades.

I com hi vam respondre?

Doncs vam organitzar-nos per a plantar cara a aquest atac i el vam poder contenir finalment gràcies a la mobilització social. El feminisme va tornar a inundar els carrers recuperant lemes que moltes dones abans que nosaltres ja havien cantat.

D’aquell context, com a resposta a la crisi econòmica i al gir conservador, neix una nova fornada de col·lectius feministes que es plantegen actuar sobre la realitat local del seu barri, del seu poble o de la seva ciutat (a Gràcia va crear-se l’AdDFG). I dins dels moviments socials, dels sindicats combatius i de les organitzacions revolucionàries, va anar guanyant cada cop més pes la perspectiva feminista, tant en la manera de fer política, com en la d’organitzar-se.

banner-municipis-feministes

Són molts els passos que hem anat fent durantaquest temps.

Amb el feminisme de barri, les dones ens vam reconèixer, vam intercanviar coneixements, vam prendre consciència deles diferents formes que pren la violència masclista en les nostres vides i juntes ens vam empoderar. Entre moltes iniciatives dutes a terme destaquen la coordinació de respostes per a fer front a l’avantprojecte de llei del 2013 i els processos comunitaris per a donar resposta a la violència masclista a les festes populars. A Gràcia vam començar fa 4 anys a treballar-ho a petita escala, sumant cada any més espais i més persones. Vam pressionar l’administració per a posar-hi recursos i des de fa 2 anys hem iniciat el desplegament d’un protocol a nivell de districte. També hem analitzat els espais públics i hem fet propostes per a incorporar-hi la perspectiva feminista, entre moltes altres accions.

Als sindicats, a les organitzacions revolucionàries i als moviments socials en general, dones i també homes hem començat a revisar-nos i dotar-nos d’eines per a fer dels espais polítics espais més inclusius, posant sobre la taula l’existència de la violència masclista dins d’aquests i el repte d’abordar-la. En aquest camí inacabat no ha faltat lloc per a la frustració i el dolor. Hi ha hagut errors i encerts, però també fermesa, responsabilitat i molts aprenentatges.

Vam començar a analitzar amb més atenció el fet que en el món en què vivim, com ja sabíem, hi ha una minoria que posseeix la riquesa i explota la majoria per a seguir acumulant capital, mentre que la majoria de les tasques de cura (cuidar algú, donar suport emocional, rentar roba, cuinar, netejar la casa) també és treball. Un treball que recau en general a l’esquena de les dones, especialment les de classe popular. Aquest fet, és absolutament necessari per al capitalisme, ja que gràcies a la invisibilització i naturalització d’aquestes tasques, cada dia té a punt l’exèrcit de mà d’obra que necessita. I a més, de manera gratuïta o molt precaritzada (si és que es desenvolupen dins el mercat laboral). D’altra banda, vam posar més atenció en com dins del món laboral les dones ocupen aquells espais més precaritzats i acaben cobrant menys que els homes per a realitzar la mateixa feina.

I amb tot això, vam decidir que ja n’hi havia prou! El lema “Nosaltres movem el món i ara l’aturarem” resumeix la iniciativa “Vaga de totes” estesa al llarg i ample dels Països Catalans, que pretenia dotar d’una dimensió més gran la vaga tradicional com a eina de lluita.

captura_de_2018-02-13_18-58-50

En aquest sentit també cal destacar la lluita que han tingut els sectors més feminitzats i precaritzats que davant d’unes condicions indignes s’han organitzat per a fer-hi front col·lectivament: és el cas de les treballadores del SAD, les Kellys, la PAICAM, les temporeres de la maduixa, la tancada de migrades.

Els col·lectius LGTBI han guanyat incidència, i amb la campanya feminista pel dret a la reproducció humana assistida han garantit l’accés a mecanismes de reproducció assistida a dones solteres i lesbianes dins el sistema català de salut.

I també hem buscat maneres de combatre la xacra de la violència masclista, comprenent que és el mecanisme que el patriarcat, com a sistema de desigualtat,necessita per a seguir mantenint-se i tenir-nos “controlades”.

Amb aquest bagatge arribem a aquest any i fem possible un 8 de març històric:

En un primer moment, el moviment feminista planteja la demanda de vaga general feminista que es fa efectiva gràcies a la complicitat dels sindicats combatius. I la posició del règim i del bloc del 155 és ambigua o fins i tot desmobilitzadora:

  • CC. OO. i UGT fins que no veuen la magnitud de la mobilització parlen primer d’aturada simbòlica, després de vaga de 2 hores.

  • Certs sectors pretenen bloquejar parts del manifest unitari que es refereix a la situació d’extraordinarietat política i escalada repressiva que viu el principat, apel·lant que el feminisme no es pot polititzar.

I malgrat que l’endemà, en veure’s desbordats, alguns intentaren fer-se amb el relat de la vaga i controlar la lluita feminista per a desvirtuar-ne el contingut revolucionari, el que ens deixa el 8M i la bufetada que els clava a la cara als que volen seguir mantenint els seus privilegis i els seus còmplices és que el Feminisme ja no és una part aïllada i sectoritzada de les lluites, no és només l’empoderament individual de cadascuna de les dones aïllat del context en quèes troba. El feminisme és una eina d’empoderament col·lectiu i de transformació social que ho impregna tot: des de la llar als llocs de treball, els carrers, les aules, els serveis.

directe-vaga-8-marc-catalunya-manifestacio

La VF del 2018, com a punt d’inflexió. La VF també com a punt i seguit al que tenim el deure de donar continuïtat.

Perquè se’ns plantegen vells i nous reptes de futur. Mentre la influència simbòlica del moviment feminista no ha fet més que augmentar, les condicions materials de vida de les dones no ha fet més que empitjorar.

Segons dades de la ONU, les dones conformem el 51% de la població mundial i tant sols l’1% de la riquesa mundial es troba en mans de les dones, malgrat representar el 40% de la mà d’obra mundial. A més, el 70% dels pobres del món són dones. I per acotar-ho més a casa, al Principat, el 49,7% de les dones que hi viuen es troben en allò que eufemísticament s’anomena “risc de pobresa”. Alguns ho anomenaran “feminització de la pobresa”, nosaltres que som radicals ho anomenem capitalisme patriarcal.

A tot això i hem d’afegir dades de violència masclista: segons l’OMS la principal causa de mort entre les dones de 15 a 44 anys arreu del planeta és la violència masclista.

davant-dia-internacional-elisabet-escriche_1316878469_20986133_1233x693

Com veiem, és absolutament urgent, i així ho mostren aquestes dades, apostar per a dinamitar els fonaments d’aquest sistema que genera desigualtat a costa nostra i violència en contra nostra. Hem de dinamitar la base l’iceberg de la violènciamasclistaihem de capgirar les relacions socials de producció que són la base que genera les desigualtats. I en aquest camí, haurem de tenir clar que no totes les dones seran les nostres companyes de viatge: les que només pretenen trencar el sostre de vidre per a poder situar-se individualment en les esferes de poder per a seguir explotant i reprimint la majoria des de la seva nova posició, no són les nostres companyes. No es tracta d’explotar en les mateixes condicions que els homes poderosos. No es tracta de poder formar part d’aquest 1% de dones que comentàvem abans. Es tracta d’eliminar les condicions que possibiliten l’explotació de qualsevol persona.

Hem de tenir en compte la realitat en què es troben la majoria de dones i intervenir-hi perquè necessitem ser més. Cada cop som més, però encara som poques les que ens identifiquem sense vergonya com a feministes. Per això hem de prendre consciència col·lectivament, organitzar-nos i exigir canvis reals per unes condicions de vida dignes.

Si les dones tenim la preocupació de no saber si podrem arribar a fi de mes amb un sou de misèria, si demà serem acomiadades, si serem desnonades, ens toca exigir mesures polítiques reals i concretes.

Per això hem de ser amb les lluites per a l’Habitatge, als sindicats de classe, a les lluites en defensa dels serveis públics (escoles bressol, hospitals, centres de dia, com el que encara no tenim a Gràcia, fent de la cultura popular dels països catalans una eina combativa). I no fer-ne lluites aïllades, sinó treballar per la unitat d’accióper a empènyer i tombar el capitalisme i el patriarcat, que no són res més que les dues cares de la mateixa moneda.

La ruptura amb l’Estat i la independència dels PPCC representen una escletxa per a esquerdar aquest sistema des de la nostra realitat concreta. I la construcció d’una nova república ens obre la possibilitat d’omplir el buit amb la mirada feminista que contribueixi a bastir un projecte realment emancipador, no només per a les dones sinó per al conjunt de la societat. I perquè així sigui, hi hem de ser. No podem desaprofitar aquesta oportunitat ni tolerar que això sigui un canvi de banderes. No volem un país normal, perquè la normalitat ja hem vist que ens discrimina, ens explota i ens mata.No volem un país millor, volem un país ecològicament sostenible i socialment just per a totes, sense discriminació: hagin nascut on hagin nascut, estimin com estimin.

En aquests moments, en què no falten comentaris dels pessimistes de sempre, dels que els fa mandra, dels que no mouran un dit perquè no estan disposats a perdre els seus privilegis, o dels que simplement això no va de debò per ells. Nosaltres no ens podem permetre que se’ns apagui l’espurna de la rebel·lia, no ens podem permetre desil·lusionar-nos ni quedar-nos dins de casa llepant-nos les ferides, que és el que volen, perquè per anosaltres sí que va de debò, a nosaltres ens hi va la vida i ens hi va la dignitat, i ens volem vives i amb vides dignes.

Per això hem d’apostar per la unitat, la unitat transformadora: la unitat d’acció de les lluites que obren esquerdes per enderrocar aquest sistema. No les d’ “això ara no és prioritari”, tampoc les que posen pedaços per a fer-nos-ho una mica més passable: no ens podem permetre deixar que tot quedi igual i no es pot reformar elcapitalisme, no es pot suavitzar el patriarcat, perquè fins i tot descafeïnats seguiran sent sempre sistemes de desigualtat i d’explotació i els hem de tombar perquè no volem que hi hagi cap explotada, no volem cap discriminada i òbviament no volem que hi hagi cap més morta.

I per a fer-ho, ens haurem de dotar de les armes que les feministes també coneixem molt bé: l’organització, la desobediència contra les lleis injustes i la mobilització als carrers.

I no ho tenim fàcil, quan el vell món es mor i el nou triga a aparèixer, en aquest clarobscur sorgeixen els monstres:

Monstres com el del feixisme més retrògrad i masclista que mai ha marxat i ara campa impunement pels carrers.

Monstres com la repressió, que ens multa, ens tanca o ens obliga a marxar de casa

I que el que vol és que seguim abaixant el cap, espantades i desarticulades.

Per això, per a aquest futur, necessitem recuperar tota la nostra determinació, la nostra il·lusió i la nostra rebel·lia, per a avançar. Com al passat ho van mostrar les nostres àvies, les nostres mares, com nosaltres mateixes ja els hem mostrat en aquest present que ens ha tocat viure:

Els ho vam mostrar com a poble, defensant les urnes l’1 d’octubre.

Independence Referendum Takes Place In Catalonia

Els ho vam mostrar com a classe i com a poble a les vagues del 3 d’octubre i del 8 de novembre.

vaga-general-8-novembre

I els ho vam tornar a mostrar com a dones, com a poble i com a classe a la vaga del 8 de març.

8m-1

No voldria acabar la intervenció sense fer un esment a la lluita de les companyes argentines a favor d’una llei de l’avortament. Malauradament el Senat va votar fa uns dies seguir mantenint els avortaments clandestins i poc segurs, però amb la seva determinació exemplar segur que ben aviat celebrarem amb elles la victòria

He començat amb una cita i acabaré amb una altra, per a les companyes argentines i també per a nosaltres per a encarar aquest futur. És de l’Angela Davis (feminista, comunista , dona, lesbiana i negra als EUA) i diu així: la Llibertat és una batalla constant i per això s’hi ha d’anar, anar i anar.

Moltes gràcies per la vostra atenció i visca la lluita feminista!

Vila de Gràcia, 17 d’agost de 2018

Anuncis