Serveis 100% públics

La dictadura franquista va endarrerir l’estat espanyol diverses dècades i va crear només una ombra del que haurien de ser els serveis públics. El règim continuista del 78 va simular-ne una millora, però en realitat ha procedit al seu desmantellament progressiu posant-los en mans de l’especulació financera en el «lliure» mercat, afavorint la precarització laboral i de les condicions de vida en general, cronificant la corrupció com a forma de la relació normalitzada entre empresaris i administració pública, apostant per la recaptació regressiva d’impostos, permetent l’evasió fiscal de les grans fortunes i promovent l’externalització i altres formes de privatització encoberta.

A finals de 2007, l’arribada de la darrera de les crisis del model socioeconòmic capitalista patriarcal serveix d’excusa i prepara el terreny per a les actuals retallades sistemàtiques en serveis i prestacions públiques. Així, l’administració, en comptes de dedicar-se a l’interès general, el de les classes populars, prioritza el desmantellament de serveis i prestacions públiques seguint els postulats del neoliberalisme per al benefici de les elits que acumulen més i més riquesa sobre la base de la nostra despossessió. Els efectes més durs d’aquesta despossessió els cobreixen i els sofreixen les dones, que són doblement explotades: a la feina i a casa.

Davant la desigualtat i la injustícia social, les lluites col·lectives han reivindicat els drets socials que garanteixen una vida digna i que contrasten amb la incertesa i l’individualisme intrínsecs al lema “guanyar-se la vida”, promogut per l’ordre vigent. Aquests drets socials, en qualsevol societat, i més encara en una societat de classes i patriarcal, s’han de fonamentar en un repartiment col·lectiu de la riquesa:

– Amb una fiscalitat progressiva que gravi amb més impostos directes qui més té i en especial l’economia especulativa i financera.

– Sense discriminacions, garantint aquests drets a través de serveis i prestacions universals i protegits de la influència privatitzadora, mercantilista i prohibitiva de qui més té. Especialment importants són les mesures per fer front a la desigualtat de gènere, per exemple en la feminització de les tasques de cures de persones dependents, tant si es tracta de cuidadores professionals com familiars, o en la bretxa enorme en el valor de les pensions de dones i homes.

– Basat en els principis de la democràcia directa i l’assemblearisme, és a dir, dut a terme de la forma més directa i participativa possible a través d’instàncies administratives com més locals i properes millor.

– Basat també en els principis del confederalisme i l’internacionalisme, és a dir, que promogui la solidaritat internacional i la cooperació entre les diverses col·lectivitats humanes, evitant autolimitar-se obligatòriament al marc territorial i/o nacional propi.

Des del Moviment Popular de Gràcia lluitem per uns serveis, uns recursos i unes prestacions de titularitat, provisió i gestió exclusivament públiques com a única garantia real dels drets socials que han de cobrir les necessitats bàsiques de tota la població. Aturar les retallades no és suficient, cal revertir-les i enfortir els serveis públics com a mecanisme fonamental per a la redistribució de la riquesa i com a part d’una institucionalització avançada de la solidaritat col·lectiva als Països Catalans i arreu. Amb aquest objectiu treballem colze a colze amb altres col·lectius de Gràcia com l’Assemblea Pensionista, l’Associació de Cuidadores, l’Assemblea de Dones Feministes i l’Assemblea Laboral La Precària i els CAPs de Gràcia adherits a Rebel·lió Atenció Primària, entre d’altres.

Comissió de Serveis Públics del Moviment Popular de Gràcia

Països Catalans

Per un model propi de pensions 100% públic i de totes

Les pensions són un dret guanyat amb anys de lluita de la classe treballadora contra els interessos capitalistes. L’atac permanent a les pensions públiques per part de l’Estat espanyol i de la UE respon a l’interès de desposseir-nos encara més com a classe, i especialment a les dones: al febrer del 2017 la pensió contributiva mensual mitjana de les dones era de 865,95€ mentre que la dels homes era de 1263€. Així doncs, rebutgem l’espoli continuat i la precarització del sistema públic de pensions per part de l’Estat per al rescat bancari i per afavorir les asseguradores i els plans privats dels mateixos bancs rescatats. Per si no n’hi hagués prou, l’Estat aprofita l’actual situació, que ha contribuït a crear, per justificar unes suposades mesures de recuperació que en realitat aprofundeixen en la retallada directa o indirecta del sistema públic de pensions, com ara endarrerir l’edat de jubilació, haver de cotitzar durant més temps, afegir el factor de sostenibilitat o el d’esperança de vida i reduir el complement a mínims. Mesures totes elles que precaritzen encara més si cap les noves pensions.

Denunciem el Pacte de Toledo, signat pels partits defensors del règim del 78, per les patronals i per les direccions pactistes de CCOO i UGT, que anteposen els seus interessos econòmics i privilegis de classe al dret a una vida digna de l’enorme majoria de la societat, la classe treballadora. Denunciem també les reformes laborals, i especialment la del 2011, signada també per les cúpules de CCOO i UGT. Denunciem igualment les bonificacions de l’Estat a la patronal i en especial la facilitació de la seva nul·la contribució tributària, que lluny d’augmentar els llocs de treball i de millorar les condicions laborals, han aprofundit en la precarietat laboral i de vida de la nostra classe.

Exigim el repartiment del treball i de la riquesa, i en matèria de pensions això passa per:

  • La defensa d’un sistema de pensions 100% públic, decidit col·lectivament, de totes i per a totes, com a única garantia possible per a una jubilació digna, i emmarcat dins d’un conjunt de serveis 100% públics (sanitat, educació, serveis socials, habitatge, transport, etc.).

  • Mesures polítiques i econòmiques feministes que eliminin la desigualtat flagrant entre dones i homes. Per exemple:

    • El reconeixement laboral i professional del treball de cures, que és indispensable per a la reproducció de la vida i que en la seva pràctica totalitat recau sobre les dones.

    • Una pensió garantida mínima de 1085 €/mes, també vinculada a feines socialment necessàries. Amb aquesta quantia, un 70% de les dones no patirien discriminació en matèria de pensions.

Aquests canvis estructurals profunds en el sistema de pensions són inviables dins el règim del 78 que mai els acceptarà ni els permetrà perquè s’oposen radicalment al seu projecte. Així doncs, afirmem que la ruptura amb l’Estat espanyol i amb la UE és indispensable per assolir aquests objectius. Cal exercir l’autodeterminació des de la sobirania popular des d’ara mateix fins al referèndum i més enllà, i iniciar un procés constituent per construir un nou marc polític als Països Catalans que posi la vida al centre. La lluita col·lectiva de les classes populars, estudiants, treballadores i jubilades, és l’únic camí per aconseguir un sistema de pensions 100% públic, universal i de qualitat.

Assemblea Pensionista de Gràcia i Moviment Popular de Gràcia

“CALDRÀ FER SORTIR LA GENT AL CARRER L’1 D’OCTUBRE”

Amb aquesta entrevista iniciem una sèrie de converses amb les diferents comissions que s’integren al Moviment Popular de Gràcia (MPG). Hem decidit començar pel Grup de Treball Acció per l‘Autodeterminació perquè és el de constitució més recent i alhora és el que, a priori, hauria de concloure la seva tasca més aviat, concretament el proper 1 d’octubre.

L’MPG té diverses comissions, però en aquest cas estem parlant d’un grup de treball. Per què?

És un grup de treball perquè ha de tenir una duració finita i el seu sistema està autoregulat. Es va crear a l’última assemblea general de l’MPG. Es diu Acció per l’Autodeterminació-Gràcia. Com que hi ha molts barris i també altres poblacions del Barcelonès que els interessa unir-se a la nostra línia discursiva, hem pensat que poden utilitzar el mateix nom afegint-ne la procedència, posant-la a continuació amb un guió. Ara mateix, a cap districte de Barcelona existeix un equivalent a l’MPG. Vam pensar que si l’esquerra independentista volia treballar de forma oberta a cada barri amb un discurs similar al nostre, podrien agafar el mateix nom.

Aquest grup funciona com una corretja de transmissió de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP)?

La comissió com a tal pertany a l’MPG, on hi són representades tres organitzacions polítiques d’una manera fixa: la CUP, Endavant i Arran. La comissió genera material propi adaptat a la realitat de Gràcia i trasllada el tema nacional a la seva realitat local. Aquest grup de treball és obert, com també és obert l’MPG.

Hi són representades les entitats del districte?

Hi ha les que formen part de l’entorn de l’MPG. Per això s’ha convocat els ateneus La Barraquetarra i La Torna , així com l’Espai València.

Quins són els objectius d’Acció per l’Autodeterminació?

El comitè de campanya és clarament independentista, però es volia posar l’accent en tot allò que implicava l’acció, l’actuació. El que hi ha és una crítica al discurs clàssic del processisme, que parla de deixar-ho tot en mans de les institucions, com el Govern de la Generalitat o el Parlament, perquè ho tirin elles endavant. I nosaltres partim de la base que si no hi ha una pressió popular forta i si no hi ha gent organitzada fent feina de carrer, és fàcil que això tendeixi cap a un pacte amb l’Estat, o que el Govern es faci enrere. Ara mateix, la idea del comitè, sense deixar de fer un discurs a favor del sí, se centra més en la celebració del referèndum, ja que encara no el tenim assegurat, i per assegurar-lo cal estar organitzats i cal pressionar al carrer per aconseguir que es faci.

En parlar d’autodeterminació, vol dir que aquells que no siguin independentistes poden sentir-se còmodes al si del grup?

Hem volgut posar en relleu la idea d’autodeterminació, que és un terme que està menyspreat, o que ha quedat desacreditat per culpa de l’ús partidista que n’està fent l’espai dels Comuns. La idea de reivindicar aquesta paraula és per subratllar el moment en què el poble pren el poder, emet una decisió i es converteix en subjecte polític. Aquesta reivindicació de l’organització i de l’acció popular està contraposada a la política d’estar a favor que es voti. No estem a favor d’aquesta decisió plantejada en abstracte, sinó que estem a favor d’una veritable presa de poder.

Com es porta a la pràctica tot això?

Hem creat tres subgrups: El primer és el de coordinació i agitació. De fet, tota la gent que forma part de l’MPG hauria d’anar a les sortides agitatives en la mesura que fos possible, però hi haurà un grup concret que es dedicarà a coordinar aquestes tasques. Després hi ha un grup dedicat a pensar accions i actuacions de carrer que interpel·lin el veïnat per activar-se i organitzar-se més enllà de com ho poden fer en un repartiment de fulls o una encartellada. I també hi ha el grup de discurs, que està fent l’adaptació del tema en clau nacional al pla local i treballa en la publicació de materials.

Quina és l’agenda per dur a terme totes aquestes iniciatives?

Ara mateix el que ha de fer el comitè de campanya és agafar la llista de les accions que s’han proposat i començar a situar-les en el temps. Fins ara n’hem fet una presentació. També tenim prevista una acció arran d’una intervenció de l’Estat espanyol que va tenir lloc la setmana passada -aquesta entrevista va ser realitzada el 4 de juliol-. Però ara mateix caldria calendaritzar totes les accions i també pensar com desenvolupar-les: què volem fer per la Festa Major de Gràcia? Què volem fer per l’Onze de Setembre? Aquests serien dos moments clau i cal pensar què hem de fer a cada moment. Un cop estigui feta l‘escaleta d’aquestes accions, la resta del calendari s’haurà d’omplir amb sortides agitatives per encartellar el barri i repartir material.

Com enfoqueu el treball un cop comenci la campanya de l’1 d’octubre?

Quan comenci la campanya formal del referèndum farem un seguit d’accions intensives. En aquest moment ja hauríem de tenir preparats per difondre els materials adaptats a nivell local. L’objectiu és construir un argumentari que permeti enllaçar la qüestió de la independència amb la realitat material més immediata. Tot això, juntament amb els altres materials que elaborin totes organitzacions de l’esquerra independentista, que també seran canalitzats a través d’aquest comitè.

I si no es fa el referèndum, quina serà la vostra resposta?

Hi ha dos o tres moments en què el comitè considera que caldrà fer sortir la gent al carrer. Ara mateix és complicat dir-ho, perquè estem en mesos d’estiu i la gent està desactivada o adormida; després hi haurà un boom cap a l’Onze de Setembre i tot seguit se’ls tornarà a adormir… El calendari és una mica estrany. Però l’objectiu seria el següent: en primer lloc cal tenir la gent al carrer l’1 d’octubre per si hi ha alguna mena d’intervenció estatal. El dia “D” alternatiu es produiria si es fes públic que no hi ha referèndum. Això, no obstant, és molt complicat, perquè, històricament, amb el tema del Procés, cada cop que el Govern de la Generalitat es fa enrere en alguna qüestió, genera una pantalla nova que ho camufla, de manera que la gent no sap si sortir al carrer o no. En aquest cas, nosaltres hauríem de protagonitzar una sortida al carrer molt organitzada. Si es tracta d’una acció del Govern espanyol que impedeix el referèndum, es respondria contra algun espai emblemàtic del mateix Govern espanyol. I si és el Govern català qui es fa enrere, es respondria contra algun espai associat al partit governant, pressionant-lo perquè es torni a implicar en el referèndum.

Sembla que no cal ser una pitonissa per esbrinar que, en aquest cas, el futur no està gens clar.

La veritat és que ens temem que els escenaris acabaran sent una mica confusos i llavors serà molt difícil fer sortir la gent al carrer perquè l’objectiu no estarà clar. La idea simplificada és: si es fa referèndum, treure la gent per si ve la policia, i si no es fa, tenir preparades dues respostes: una més dirigida contra l’Estat i una altra més dirigida contra la Generalitat. I aquí serà més difícil calibrar i fer pedagogia sobre contra qui s’ha d’anar. Dependrà de com es desenvolupi la cosa. En qualsevol cas hi haurà una resposta al carrer. Al mateix temps, també estem treballant la possibilitat de fer una cercavila el dia del referèndum que passi per tots els col·legis electorals de Gràcia, de forma que al llarg del dia s’asseguri la presència de gent davant de cada col·legi. I en cas de qualsevol contingència no prevista, aquesta cercavila podria modificar la ruta. Seria una manera d’engrescar la gent a implicar-s’hi i, alhora, tenir gent organitzada per respondre davant el que pugui passar. En cas que no hi hagi referèndum, ens hem plantejat des d’entrar a edificis oficials fins a altres accions que encara s’estan debatent.

Ara suposem que sí que es fa el referèndum. Què passarà el 2 d’octubre?

Si es fa i tot va raonablement bé segurament es faria una convocatòria per l’endemà, el 2-0, per pressionar per tal que s’hi apliquin els resultats. Tractant-se d’un comitè local com el nostre, la pressió aniria dirigida cap a l’Ajuntament de Gràcia. Si hi ha referèndum i es guanya, entenem que tota institució que no en validi els resultats ha de ser boicotejada automàticament, des de fora i des de dins. Aquesta és una proposta que va sortir del nucli de la CUP de Gràcia, precisament:

En paral·lel a tota aquesta pressió al carrer, també hi hauria una pressió institucional si no es convoca el referèndum, amb la retirada dels diputats de la CUP del Parlament?

És un dels escenaris que es contemplen. Teòricament, la CUP té aprovat abandonar el Parlament si no es convoca el referèndum i també si no se n’apliquen els resultats. Ens fa por que es guanyi la contesa i aquesta victòria es converteixi en una carta de negociació per buscar una solució intermèdia que satisfaci prou gent com per apaivagar el conflicte.

Cal ser optimistes, doncs?

Nosaltres som tan optimistes que ara mateix som els únics que estem muntant un comitè de campanya que reivindica la construcció nacional dels Països Catalans, un aspecte que dins el Procés sembla un discurs absolutament “marciano”. Creiem que se l’ha d’esperonar, perquè la societat està fent un canvi. Si anem dient allò del “perdrem” o “això no es farà”, es fomenta el desànim i la desmobilització. No pots anar llençant arguments que desmotivin la gent. Tant públicament com internament, aquesta qüestió s’ha d’encarar amb optimisme. És l’única de manera de mantenir-se cohesionat.

Acció per l’Autodeterminació és un grup de treball que tracta qüestions d’abast nacional en el si d’un moviment de caire local. No representa això una contradicció?

No, perquè l’MPG té un com9ponent local, evidentment, però també té els seus referents polítics a nivell nacional. Actuar en clau local no impedeix tenir una visió nacional i fins i tot internacional. És més, això, de fet, representa el federalisme intransigent que consisteix a anar construint la nació des de baix. Precisament, una de les apostes de l‘esquerra independentista és l’assemblea municipalista dels Països Catalans, que no deixa de ser una aspiració perquè d’aquí uns anys cada barri o cada poble tingui un equivalent a l’MPG i enviï els seus delegats a una assemblea dels Països Catalans.

O sigui, que el que caldria fer és exportar la idea de l’MPG a la resta del territori.

Sí. A Sabadell ja s’actua de manera similar. A Barcelona, a Nou Barris, se n’han fet assajos. El que seria desitjable és consolidar l’MPG i alhora tenir un discurs nacional que tendeixi a la creació d’una xarxa de moviments populars semblants a nivell local i comarcal que acabin construint una xarxa nacional.

Per acabar, com valoreu el grau d’incidència del MPG al districte?

La veritat és que si ets dins de l’MPG et desesperes. A partir de la seva fundació, l’octubre del 2015, als primers mesos hi va haver una crescuda. Més tard, vam arribar a un segon cercle de gent. Després, la cosa va començar a estancar-se, però després vam tornar a créixer amb gent nova, i després altra vegada es va tornar a parar, i llavors va arribar l’estiu… Creiem que abans només hi havia una coordinació de l’esquerra independentista per temes urgents i ara mateix hi ha comissions permanents treballant molts temes. Per exemple, al casc antic de la vila de Gràcia s’ha incidit molt en la qüestió de la gentrificació. Si nosaltres no ens haguéssim posat pesats, la polèmica no hauria arribat al veïnat. S’ha elaborat molt material sobre aquesta problemàtica: el conflicte del mercat de l’Abaceria, el pla d’usos, una revista sobre l’expulsió del veïnat i la gentrificació… De mica en mica s’ha anat pressionant. La gent comença a conèixer l’MPG. S’ha incidit en la centralitat del debat polític. Per exemple, quins són els eixos de debat que hi ha al barri? Històricament hi havia el tema del silenci, el “volem dormir les nits”. És una qüestió que no desmereixem, però… O pel que fa a nosaltres, que no havíem passat de la reivindicació de l’espai públic lliure per fer activitats sense permís… Ara hem elaborat un discurs una mica més complex que inclou el tema laboral, el tema de l’habitatge, un discurs més ben difós i més amable, que arriba al veïnat i en paral·lel a tota l’àrea metropolitana. A escala local hem creat força consciència dels problemes que hi ha a nivell social.

Ja és aquí la Festa Major de Primavera! 26, 27 i 28 de maig

Ja és aquí la Festa Major de Primavera! Una festa que organitzem diverses organitzacions de Gràcia amb l’objectiu de combatre la massificació que viu el barri. La Primera Festa Major de Primavera és un espai plenament
autogestionat i intergeneracional des de i per les veïnes i veïns de la Vila. La Plaça
de la Vila, amb La Marieta com a protagonista, tornarà a esdevenir un punt de
trobada on podrem conèixer, compartir vivències, crear sinergies i re-emprendre
l’orgull gracienc. 26, 27 i 28 de maig, tres dies de celebració des del suport mutu i
la solidaritat. Us convidem a reivindicar la recuperació popular de l’espai públic
conjuntament amb totes les entitats i col·lectius que hem volgut fer pinya en
aquesta iniciativa.

A continuació us adjuntem el cartell, programa i manifest:

MANIFEST DE LA 1a FESTA MAJOR DE PRIMAVERA
“Ara fa 200 anys les gracienques i graciencs de l’època van organitzar per primera vegada la Festa Major de la Vila al mes d’agost. Els anys anteriors, però, la festa se
celebrava precisament durant el mes de maig, data que volem recuperar. La
festivitat de Sant Isidre, patró dels camperols, servia com a excusa per a que el
veïnat es trobés compartint un espai de relació, lleure i disbauxa col·lectiva. El
poble sortia al carrer, ballava danses de rotllana, menjava botifarra amb faves i
amb els anys decorava la plaça del campanar laic de Gràcia com a primera
manifestació dels guarniments que distingeixen la nostra festa popular.
Ha plogut molt des de llavors: tres independències municipals, la revolta de les
quintes, l’annexió a la ciutat comtal, sacsejades revoltes obreres a la setmana
tràgica, l’alçament feixista, la Revolució Social i la postguerra d’assassinats,
precarietat i misèria per a les classes populars i… tarà!! una súper transició que tot
ho apanya. I les gracienques on hem anat a parar? Doncs a una terciarització de
l’economia subordinada per la marca Barcelona, que tot ho engoleix i ho gentrifica
reproduint el model d’acumulació de la riquesa en les butxaques d’uns pocs, i la
resta de qüestions són senzillament danys col·laterals.
Hostels, pisos turístics, muffins, barberies hipsters, massificació de la Festa Major,
privatitzacions dels serveis públics, especulació immobiliària, repressió policial,
places-terrassa paelha, sangría i birra fría… la Gràcia parc temàtic del lliure mercat.
Doncs aquí ens plantem, cremem totes las naus!!
Donem la benvinguda a la Primera Festa Major de Primavera, un espai plenament
autogestionat i intergeneracional des de i per les veïnes i veïns de la Vila. La Plaça
de la Vila, amb La Marieta com a protagonista, tornarà a esdevenir un punt de
trobada on podrem conèixer, compartir vivències, crear sinèrgies i re-emprendre
l’orgull gracienc. 26, 27 i 28 de maig, tres dies de celebració des del suport mutu i
la solidaritat. Us convidem a reivindicar la recuperació popular de l’espai públic
conjuntament amb totes les entitats i col·lectius que hem volgut fer pinya en
aquesta iniciativa.”

Vila    de    Gràcia.    Maig    de    2017.

Adhesions    al    manifest:
Moviment    Popular    de    Gràcia
AMPA    de    l’Escola    Rius    i    Taulet
La    Casa    dels    Contes
Casal    Popular    Tres    Lliris
Gràcia    amb    el    Sahara
Oficina    d’Habitatge    de    Gràcia
Comissió    de    Festes    del    Carrer    Progrés
Comissió    de    Festes    del    Carrer    Llibertat
Associació    Festa    Major    del    carrer    La    Perla
Agrupació    Escolta    els    Lluïsos    de    Gràcia
L’Oca    de    Gràcia
Kabum
Ca    la    Trava
Paicam-    Plataforma    d’Afectats    per    l’ICAM
Xarxa    d’aliments    l’Arrel
Ateneu    Rosa    de    Foc
Plataforma    Gràcia    cap    on    Vas?
Nòmades-    Teatre    Crític    de    Gràcia
La    Xarxa    d’Aliments    de    Gràcia
La    Precària-    Assemblea    Laboral    de    Gràcia
Dones    Feministes    de    Gràcia
Dones    per    a    la    Independència
Eskapulats
Associació    de    Cuidadors    Familiars
Banc    Expropiat
Assemblea    de    Pensionistes    de    Gràcia
La    Torna-    Ateneu    Independentista    i    Popular    de    la    Vila    de    Gràcia
La    Barraqueta-    Ateneu    Independentista    de    la    Vila    de    Gràcia
Endavant    Gràcia
Arran    Gràcia
CUP    Gràcia
ANC    Gràcia
Dones no Estàndards
Espai País Valencià
Barri Obert – Gràcia amb persones refugiades

Segona assemblea general

El proper 25 de març a les 9:30 el Moviment Popular de Gràcia organitzem la segona assemblea general, un any i mig després de la constitució formal de l’MPG. Serà una jornada que durarà tot el matí i en la qual valorarem aquest temps d’existència i debatrem l’estratègia per al proper any. Properament penjarem un document que servirà com a repàs d’aquest any de lluita a la vila a través de les diferents comissions de l’MPG.

Hora: 9:30

Lloc: Ateneu La Torna. Carrer Sant Pere Màrtir, 73