Feminisme i unitat popular

Volia començar aquesta intervenció recordant la coneguda divisa de Maria Mercè Marçal, perquè crec que resumeix molt bé el curs polític del qual venim i ens permet agafar força de nou per a encarar el futur. Diu així:

A l’atzar agreixo tres dons: haver nascut dona,                                                                   de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Deia que venim d’un curs polític intens. No podem oblidar la determinació de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre i del 8 de novembre. I com no, del 8 de març d’enguany. Tots ells, esdeveniments històrics possibles gràcies a la força de la gent, que ha aconseguit fer un veritable pols al poder des de la mobilització i la desobediència.

A la fi d’aquest curs polític, ja ningú pot negar que el moviment feminista, amb tota la seva varietat i diversitat, cada vegada revoluciona més consciències. És per això que és el moment de veure on som per caminar fermament cap allà on volem arribar.

I per saber on som és imprescindible veure quins passos hem fet aquests últims anys.

Tornem al 2008, quan s’inicia la mal anomenada crisi: retalladesen sanitat, en educació, en els pressupostos per a l’abordatge de la violència masclista, desnonaments, etc. Entre d’altres efectes en les condicions de vida de les classes populars, podem observar com es produeix un retorn de moltes dones a les llars, on acaben sobrecarregant-se amb les tasques de cura que abans els serveis públics havien cobert tímidament. Estem parlant de les retallades en la llei de la dependència, en els serveis de cura de gent gran o infants.

Així se’ns mostrava la veritable cara del capitalisme, que sustenta el benefici de pocs amb el treball de molts i sobretot amb el treball no remunerat que fem les dones diàriament.

Anem també al 2013, quan el ministre Gallardón va plantejar una contrareforma de la llei de l’avortamentque coartava la nostra voluntat de decidir sobre el nostre cos i la nostra vida, i ens transportava a èpoques molt fosques passades.

I com hi vam respondre?

Doncs vam organitzar-nos per a plantar cara a aquest atac i el vam poder contenir finalment gràcies a la mobilització social. El feminisme va tornar a inundar els carrers recuperant lemes que moltes dones abans que nosaltres ja havien cantat.

D’aquell context, com a resposta a la crisi econòmica i al gir conservador, neix una nova fornada de col·lectius feministes que es plantegen actuar sobre la realitat local del seu barri, del seu poble o de la seva ciutat (a Gràcia va crear-se l’AdDFG). I dins dels moviments socials, dels sindicats combatius i de les organitzacions revolucionàries, va anar guanyant cada cop més pes la perspectiva feminista, tant en la manera de fer política, com en la d’organitzar-se.

Són molts els passos que hem anat fent durantaquest temps.

Amb el feminisme de barri, les dones ens vam reconèixer, vam intercanviar coneixements, vam prendre consciència deles diferents formes que pren la violència masclista en les nostres vides i juntes ens vam empoderar. Entre moltes iniciatives dutes a terme destaquen la coordinació de respostes per a fer front a l’avantprojecte de llei del 2013 i els processos comunitaris per a donar resposta a la violència masclista a les festes populars. A Gràcia vam començar fa 4 anys a treballar-ho a petita escala, sumant cada any més espais i més persones. Vam pressionar l’administració per a posar-hi recursos i des de fa 2 anys hem iniciat el desplegament d’un protocol a nivell de districte. També hem analitzat els espais públics i hem fet propostes per a incorporar-hi la perspectiva feminista, entre moltes altres accions.

Als sindicats, a les organitzacions revolucionàries i als moviments socials en general, dones i també homes hem començat a revisar-nos i dotar-nos d’eines per a fer dels espais polítics espais més inclusius, posant sobre la taula l’existència de la violència masclista dins d’aquests i el repte d’abordar-la. En aquest camí inacabat no ha faltat lloc per a la frustració i el dolor. Hi ha hagut errors i encerts, però també fermesa, responsabilitat i molts aprenentatges.

Vam començar a analitzar amb més atenció el fet que en el món en què vivim, com ja sabíem, hi ha una minoria que posseeix la riquesa i explota la majoria per a seguir acumulant capital, mentre que la majoria de les tasques de cura (cuidar algú, donar suport emocional, rentar roba, cuinar, netejar la casa) també és treball. Un treball que recau en general a l’esquena de les dones, especialment les de classe popular. Aquest fet, és absolutament necessari per al capitalisme, ja que gràcies a la invisibilització i naturalització d’aquestes tasques, cada dia té a punt l’exèrcit de mà d’obra que necessita. I a més, de manera gratuïta o molt precaritzada (si és que es desenvolupen dins el mercat laboral). D’altra banda, vam posar més atenció en com dins del món laboral les dones ocupen aquells espais més precaritzats i acaben cobrant menys que els homes per a realitzar la mateixa feina.

I amb tot això, vam decidir que ja n’hi havia prou! El lema “Nosaltres movem el món i ara l’aturarem” resumeix la iniciativa “Vaga de totes” estesa al llarg i ample dels Països Catalans, que pretenia dotar d’una dimensió més gran la vaga tradicional com a eina de lluita.

En aquest sentit també cal destacar la lluita que han tingut els sectors més feminitzats i precaritzats que davant d’unes condicions indignes s’han organitzat per a fer-hi front col·lectivament: és el cas de les treballadores del SAD, les Kellys, la PAICAM, les temporeres de la maduixa, la tancada de migrades.

Els col·lectius LGTBI han guanyat incidència, i amb la campanya feminista pel dret a la reproducció humana assistida han garantit l’accés a mecanismes de reproducció assistida a dones solteres i lesbianes dins el sistema català de salut.

I també hem buscat maneres de combatre la xacra de la violència masclista, comprenent que és el mecanisme que el patriarcat, com a sistema de desigualtat,necessita per a seguir mantenint-se i tenir-nos “controlades”.

Amb aquest bagatge arribem a aquest any i fem possible un 8 de març històric:

En un primer moment, el moviment feminista planteja la demanda de vaga general feminista que es fa efectiva gràcies a la complicitat dels sindicats combatius. I la posició del règim i del bloc del 155 és ambigua o fins i tot desmobilitzadora:

• CC. OO. i UGT fins que no veuen la magnitud de la mobilització parlen primer d’aturada simbòlica, després de vaga de 2 hores.

• Certs sectors pretenen bloquejar parts del manifest unitari que es refereix a la situació d’extraordinarietat política i escalada repressiva que viu el principat, apel·lant que el feminisme no es pot polititzar.

I malgrat que l’endemà, en veure’s desbordats, alguns intentaren fer-se amb el relat de la vaga i controlar la lluita feminista per a desvirtuar-ne el contingut revolucionari, el que ens deixa el 8M i la bufetada que els clava a la cara als que volen seguir mantenint els seus privilegis i els seus còmplices és que el Feminisme ja no és una part aïllada i sectoritzada de les lluites, no és només l’empoderament individual de cadascuna de les dones aïllat del context en quèes troba. El feminisme és una eina d’empoderament col·lectiu i de transformació social que ho impregna tot: des de la llar als llocs de treball, els carrers, les aules, els serveis.

La VF del 2018, com a punt d’inflexió. La VF també com a punt i seguit al que tenim el deure de donar continuïtat.

Perquè se’ns plantegen vells i nous reptes de futur. Mentre la influència simbòlica del moviment feminista no ha fet més que augmentar, les condicions materials de vida de les dones no ha fet més que empitjorar.

Segons dades de la ONU, les dones conformem el 51% de la població mundial i tant sols l’1% de la riquesa mundial es troba en mans de les dones, malgrat representar el 40% de la mà d’obra mundial. A més, el 70% dels pobres del món són dones. I per acotar-ho més a casa, al Principat, el 49,7% de les dones que hi viuen es troben en allò que eufemísticament s’anomena “risc de pobresa”. Alguns ho anomenaran “feminització de la pobresa”, nosaltres que som radicals ho anomenem capitalisme patriarcal.

A tot això i hem d’afegir dades de violència masclista: segons l’OMS la principal causa de mort entre les dones de 15 a 44 anys arreu del planeta és la violència masclista.

Com veiem, és absolutament urgent, i així ho mostren aquestes dades, apostar per a dinamitar els fonaments d’aquest sistema que genera desigualtat a costa nostra i violència en contra nostra. Hem de dinamitar la base l’iceberg de la violènciamasclistaihem de capgirar les relacions socials de producció que són la base que genera les desigualtats. I en aquest camí, haurem de tenir clar que no totes les dones seran les nostres companyes de viatge: les que només pretenen trencar el sostre de vidre per a poder situar-se individualment en les esferes de poder per a seguir explotant i reprimint la majoria des de la seva nova posició, no són les nostres companyes. No es tracta d’explotar en les mateixes condicions que els homes poderosos. No es tracta de poder formar part d’aquest 1% de dones que comentàvem abans. Es tracta d’eliminar les condicions que possibiliten l’explotació de qualsevol persona.

Hem de tenir en compte la realitat en què es troben la majoria de dones i intervenir-hi perquè necessitem ser més. Cada cop som més, però encara som poques les que ens identifiquem sense vergonya com a feministes. Per això hem de prendre consciència col·lectivament, organitzar-nos i exigir canvis reals per unes condicions de vida dignes.

Si les dones tenim la preocupació de no saber si podrem arribar a fi de mes amb un sou de misèria, si demà serem acomiadades, si serem desnonades, ens toca exigir mesures polítiques reals i concretes.

Per això hem de ser amb les lluites per a l’Habitatge, als sindicats de classe, a les lluites en defensa dels serveis públics (escoles bressol, hospitals, centres de dia, com el que encara no tenim a Gràcia, fent de la cultura popular dels països catalans una eina combativa). I no fer-ne lluites aïllades, sinó treballar per la unitat d’accióper a empènyer i tombar el capitalisme i el patriarcat, que no són res més que les dues cares de la mateixa moneda.

La ruptura amb l’Estat i la independència dels PPCC representen una escletxa per a esquerdar aquest sistema des de la nostra realitat concreta. I la construcció d’una nova república ens obre la possibilitat d’omplir el buit amb la mirada feminista que contribueixi a bastir un projecte realment emancipador, no només per a les dones sinó per al conjunt de la societat. I perquè així sigui, hi hem de ser. No podem desaprofitar aquesta oportunitat ni tolerar que això sigui un canvi de banderes. No volem un país normal, perquè la normalitat ja hem vist que ens discrimina, ens explota i ens mata.No volem un país millor, volem un país ecològicament sostenible i socialment just per a totes, sense discriminació: hagin nascut on hagin nascut, estimin com estimin.

En aquests moments, en què no falten comentaris dels pessimistes de sempre, dels que els fa mandra, dels que no mouran un dit perquè no estan disposats a perdre els seus privilegis, o dels que simplement això no va de debò per ells. Nosaltres no ens podem permetre que se’ns apagui l’espurna de la rebel·lia, no ens podem permetre desil·lusionar-nos ni quedar-nos dins de casa llepant-nos les ferides, que és el que volen, perquè per anosaltres sí que va de debò, a nosaltres ens hi va la vida i ens hi va la dignitat, i ens volem vives i amb vides dignes.

Per això hem d’apostar per la unitat, la unitat transformadora: la unitat d’acció de les lluites que obren esquerdes per enderrocar aquest sistema. No les d’ “això ara no és prioritari”, tampoc les que posen pedaços per a fer-nos-ho una mica més passable: no ens podem permetre deixar que tot quedi igual i no es pot reformar elcapitalisme, no es pot suavitzar el patriarcat, perquè fins i tot descafeïnats seguiran sent sempre sistemes de desigualtat i d’explotació i els hem de tombar perquè no volem que hi hagi cap explotada, no volem cap discriminada i òbviament no volem que hi hagi cap més morta.

I per a fer-ho, ens haurem de dotar de les armes que les feministes també coneixem molt bé: l’organització, la desobediència contra les lleis injustes i la mobilització als carrers.

I no ho tenim fàcil, quan el vell món es mor i el nou triga a aparèixer, en aquest clarobscur sorgeixen els monstres:

Monstres com el del feixisme més retrògrad i masclista que mai ha marxat i ara campa impunement pels carrers.

Monstres com la repressió, que ens multa, ens tanca o ens obliga a marxar de casa

I que el que vol és que seguim abaixant el cap, espantades i desarticulades.

Per això, per a aquest futur, necessitem recuperar tota la nostra determinació, la nostra il·lusió i la nostra rebel·lia, per a avançar. Com al passat ho van mostrar les nostres àvies, les nostres mares, com nosaltres mateixes ja els hem mostrat en aquest present que ens ha tocat viure:

Els ho vam mostrar com a poble, defensant les urnes l’1 d’octubre.

Els ho vam mostrar com a classe i com a poble a les vagues del 3 d’octubre i del 8 de novembre.

I els ho vam tornar a mostrar com a dones, com a poble i com a classe a la vaga del 8 de març.

No voldria acabar la intervenció sense fer un esment a la lluita de les companyes argentines a favor d’una llei de l’avortament. Malauradament el Senat va votar fa uns dies seguir mantenint els avortaments clandestins i poc segurs, però amb la seva determinació exemplar segur que ben aviat celebrarem amb elles la victòria

He començat amb una cita i acabaré amb una altra, per a les companyes argentines i també per a nosaltres per a encarar aquest futur. És de l’Angela Davis (feminista, comunista , dona, lesbiana i negra als EUA) i diu així: la Llibertat és una batalla constant i per això s’hi ha d’anar, anar i anar.

Moltes gràcies per la vostra atenció i visca la lluita feminista!

Vila de Gràcia, 17 d’agost de 2018

“CALDRÀ FER SORTIR LA GENT AL CARRER L’1 D’OCTUBRE”

Amb aquesta entrevista iniciem una sèrie de converses amb les diferents comissions que s’integren al Moviment Popular de Gràcia (MPG). Hem decidit començar pel Grup de Treball Acció per l‘Autodeterminació perquè és el de constitució més recent i alhora és el que, a priori, hauria de concloure la seva tasca més aviat, concretament el proper 1 d’octubre.

L’MPG té diverses comissions, però en aquest cas estem parlant d’un grup de treball. Per què?

És un grup de treball perquè ha de tenir una duració finita i el seu sistema està autoregulat. Es va crear a l’última assemblea general de l’MPG. Es diu Acció per l’Autodeterminació-Gràcia. Com que hi ha molts barris i també altres poblacions del Barcelonès que els interessa unir-se a la nostra línia discursiva, hem pensat que poden utilitzar el mateix nom afegint-ne la procedència, posant-la a continuació amb un guió. Ara mateix, a cap districte de Barcelona existeix un equivalent a l’MPG. Vam pensar que si l’esquerra independentista volia treballar de forma oberta a cada barri amb un discurs similar al nostre, podrien agafar el mateix nom.

Aquest grup funciona com una corretja de transmissió de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP)?

La comissió com a tal pertany a l’MPG, on hi són representades tres organitzacions polítiques d’una manera fixa: la CUP, Endavant i Arran. La comissió genera material propi adaptat a la realitat de Gràcia i trasllada el tema nacional a la seva realitat local. Aquest grup de treball és obert, com també és obert l’MPG.

Hi són representades les entitats del districte?

Hi ha les que formen part de l’entorn de l’MPG. Per això s’ha convocat els ateneus La Barraquetarra i La Torna , així com l’Espai València.

Quins són els objectius d’Acció per l’Autodeterminació?

El comitè de campanya és clarament independentista, però es volia posar l’accent en tot allò que implicava l’acció, l’actuació. El que hi ha és una crítica al discurs clàssic del processisme, que parla de deixar-ho tot en mans de les institucions, com el Govern de la Generalitat o el Parlament, perquè ho tirin elles endavant. I nosaltres partim de la base que si no hi ha una pressió popular forta i si no hi ha gent organitzada fent feina de carrer, és fàcil que això tendeixi cap a un pacte amb l’Estat, o que el Govern es faci enrere. Ara mateix, la idea del comitè, sense deixar de fer un discurs a favor del sí, se centra més en la celebració del referèndum, ja que encara no el tenim assegurat, i per assegurar-lo cal estar organitzats i cal pressionar al carrer per aconseguir que es faci.

En parlar d’autodeterminació, vol dir que aquells que no siguin independentistes poden sentir-se còmodes al si del grup?

Hem volgut posar en relleu la idea d’autodeterminació, que és un terme que està menyspreat, o que ha quedat desacreditat per culpa de l’ús partidista que n’està fent l’espai dels Comuns. La idea de reivindicar aquesta paraula és per subratllar el moment en què el poble pren el poder, emet una decisió i es converteix en subjecte polític. Aquesta reivindicació de l’organització i de l’acció popular està contraposada a la política d’estar a favor que es voti. No estem a favor d’aquesta decisió plantejada en abstracte, sinó que estem a favor d’una veritable presa de poder.

Com es porta a la pràctica tot això?

Hem creat tres subgrups: El primer és el de coordinació i agitació. De fet, tota la gent que forma part de l’MPG hauria d’anar a les sortides agitatives en la mesura que fos possible, però hi haurà un grup concret que es dedicarà a coordinar aquestes tasques. Després hi ha un grup dedicat a pensar accions i actuacions de carrer que interpel·lin el veïnat per activar-se i organitzar-se més enllà de com ho poden fer en un repartiment de fulls o una encartellada. I també hi ha el grup de discurs, que està fent l’adaptació del tema en clau nacional al pla local i treballa en la publicació de materials.

Quina és l’agenda per dur a terme totes aquestes iniciatives?

Ara mateix el que ha de fer el comitè de campanya és agafar la llista de les accions que s’han proposat i començar a situar-les en el temps. Fins ara n’hem fet una presentació. També tenim prevista una acció arran d’una intervenció de l’Estat espanyol que va tenir lloc la setmana passada -aquesta entrevista va ser realitzada el 4 de juliol-. Però ara mateix caldria calendaritzar totes les accions i també pensar com desenvolupar-les: què volem fer per la Festa Major de Gràcia? Què volem fer per l’Onze de Setembre? Aquests serien dos moments clau i cal pensar què hem de fer a cada moment. Un cop estigui feta l‘escaleta d’aquestes accions, la resta del calendari s’haurà d’omplir amb sortides agitatives per encartellar el barri i repartir material.

Com enfoqueu el treball un cop comenci la campanya de l’1 d’octubre?

Quan comenci la campanya formal del referèndum farem un seguit d’accions intensives. En aquest moment ja hauríem de tenir preparats per difondre els materials adaptats a nivell local. L’objectiu és construir un argumentari que permeti enllaçar la qüestió de la independència amb la realitat material més immediata. Tot això, juntament amb els altres materials que elaborin totes organitzacions de l’esquerra independentista, que també seran canalitzats a través d’aquest comitè.

I si no es fa el referèndum, quina serà la vostra resposta?

Hi ha dos o tres moments en què el comitè considera que caldrà fer sortir la gent al carrer. Ara mateix és complicat dir-ho, perquè estem en mesos d’estiu i la gent està desactivada o adormida; després hi haurà un boom cap a l’Onze de Setembre i tot seguit se’ls tornarà a adormir… El calendari és una mica estrany. Però l’objectiu seria el següent: en primer lloc cal tenir la gent al carrer l’1 d’octubre per si hi ha alguna mena d’intervenció estatal. El dia “D” alternatiu es produiria si es fes públic que no hi ha referèndum. Això, no obstant, és molt complicat, perquè, històricament, amb el tema del Procés, cada cop que el Govern de la Generalitat es fa enrere en alguna qüestió, genera una pantalla nova que ho camufla, de manera que la gent no sap si sortir al carrer o no. En aquest cas, nosaltres hauríem de protagonitzar una sortida al carrer molt organitzada. Si es tracta d’una acció del Govern espanyol que impedeix el referèndum, es respondria contra algun espai emblemàtic del mateix Govern espanyol. I si és el Govern català qui es fa enrere, es respondria contra algun espai associat al partit governant, pressionant-lo perquè es torni a implicar en el referèndum.

Sembla que no cal ser una pitonissa per esbrinar que, en aquest cas, el futur no està gens clar.

La veritat és que ens temem que els escenaris acabaran sent una mica confusos i llavors serà molt difícil fer sortir la gent al carrer perquè l’objectiu no estarà clar. La idea simplificada és: si es fa referèndum, treure la gent per si ve la policia, i si no es fa, tenir preparades dues respostes: una més dirigida contra l’Estat i una altra més dirigida contra la Generalitat. I aquí serà més difícil calibrar i fer pedagogia sobre contra qui s’ha d’anar. Dependrà de com es desenvolupi la cosa. En qualsevol cas hi haurà una resposta al carrer. Al mateix temps, també estem treballant la possibilitat de fer una cercavila el dia del referèndum que passi per tots els col·legis electorals de Gràcia, de forma que al llarg del dia s’asseguri la presència de gent davant de cada col·legi. I en cas de qualsevol contingència no prevista, aquesta cercavila podria modificar la ruta. Seria una manera d’engrescar la gent a implicar-s’hi i, alhora, tenir gent organitzada per respondre davant el que pugui passar. En cas que no hi hagi referèndum, ens hem plantejat des d’entrar a edificis oficials fins a altres accions que encara s’estan debatent.

Ara suposem que sí que es fa el referèndum. Què passarà el 2 d’octubre?

Si es fa i tot va raonablement bé segurament es faria una convocatòria per l’endemà, el 2-0, per pressionar per tal que s’hi apliquin els resultats. Tractant-se d’un comitè local com el nostre, la pressió aniria dirigida cap a l’Ajuntament de Gràcia. Si hi ha referèndum i es guanya, entenem que tota institució que no en validi els resultats ha de ser boicotejada automàticament, des de fora i des de dins. Aquesta és una proposta que va sortir del nucli de la CUP de Gràcia, precisament:

En paral·lel a tota aquesta pressió al carrer, també hi hauria una pressió institucional si no es convoca el referèndum, amb la retirada dels diputats de la CUP del Parlament?

És un dels escenaris que es contemplen. Teòricament, la CUP té aprovat abandonar el Parlament si no es convoca el referèndum i també si no se n’apliquen els resultats. Ens fa por que es guanyi la contesa i aquesta victòria es converteixi en una carta de negociació per buscar una solució intermèdia que satisfaci prou gent com per apaivagar el conflicte.

Cal ser optimistes, doncs?

Nosaltres som tan optimistes que ara mateix som els únics que estem muntant un comitè de campanya que reivindica la construcció nacional dels Països Catalans, un aspecte que dins el Procés sembla un discurs absolutament “marciano”. Creiem que se l’ha d’esperonar, perquè la societat està fent un canvi. Si anem dient allò del “perdrem” o “això no es farà”, es fomenta el desànim i la desmobilització. No pots anar llençant arguments que desmotivin la gent. Tant públicament com internament, aquesta qüestió s’ha d’encarar amb optimisme. És l’única de manera de mantenir-se cohesionat.

Acció per l’Autodeterminació és un grup de treball que tracta qüestions d’abast nacional en el si d’un moviment de caire local. No representa això una contradicció?

No, perquè l’MPG té un com9ponent local, evidentment, però també té els seus referents polítics a nivell nacional. Actuar en clau local no impedeix tenir una visió nacional i fins i tot internacional. És més, això, de fet, representa el federalisme intransigent que consisteix a anar construint la nació des de baix. Precisament, una de les apostes de l‘esquerra independentista és l’assemblea municipalista dels Països Catalans, que no deixa de ser una aspiració perquè d’aquí uns anys cada barri o cada poble tingui un equivalent a l’MPG i enviï els seus delegats a una assemblea dels Països Catalans.

O sigui, que el que caldria fer és exportar la idea de l’MPG a la resta del territori.

Sí. A Sabadell ja s’actua de manera similar. A Barcelona, a Nou Barris, se n’han fet assajos. El que seria desitjable és consolidar l’MPG i alhora tenir un discurs nacional que tendeixi a la creació d’una xarxa de moviments populars semblants a nivell local i comarcal que acabin construint una xarxa nacional.

Per acabar, com valoreu el grau d’incidència del MPG al districte?

La veritat és que si ets dins de l’MPG et desesperes. A partir de la seva fundació, l’octubre del 2015, als primers mesos hi va haver una crescuda. Més tard, vam arribar a un segon cercle de gent. Després, la cosa va començar a estancar-se, però després vam tornar a créixer amb gent nova, i després altra vegada es va tornar a parar, i llavors va arribar l’estiu… Creiem que abans només hi havia una coordinació de l’esquerra independentista per temes urgents i ara mateix hi ha comissions permanents treballant molts temes. Per exemple, al casc antic de la vila de Gràcia s’ha incidit molt en la qüestió de la gentrificació. Si nosaltres no ens haguéssim posat pesats, la polèmica no hauria arribat al veïnat. S’ha elaborat molt material sobre aquesta problemàtica: el conflicte del mercat de l’Abaceria, el pla d’usos, una revista sobre l’expulsió del veïnat i la gentrificació… De mica en mica s’ha anat pressionant. La gent comença a conèixer l’MPG. S’ha incidit en la centralitat del debat polític. Per exemple, quins són els eixos de debat que hi ha al barri? Històricament hi havia el tema del silenci, el “volem dormir les nits”. És una qüestió que no desmereixem, però… O pel que fa a nosaltres, que no havíem passat de la reivindicació de l’espai públic lliure per fer activitats sense permís… Ara hem elaborat un discurs una mica més complex que inclou el tema laboral, el tema de l’habitatge, un discurs més ben difós i més amable, que arriba al veïnat i en paral·lel a tota l’àrea metropolitana. A escala local hem creat força consciència dels problemes que hi ha a nivell social.

[Manifest] Si ens exploten doblement, serem doblement revolucionàries!

Un 8 de març més, dones, lesbianes i trans, hem de reivindicar que volem vides que valguin la pena viure. Un any més, hem de fer explícita la doble explotació a què ens sotmet el patriarcat i el capitalisme, ja n’estem fartes i no pensem quedar-nos de braços creuats.

Com a part de la classe treballadora, som víctimes del sistema capitalista, que ens explota com assalariades amb feines cada com més mal remunerades, sense cobertura social, i en les quals se’ns exigeix la màxima flexibilitat. A sobre, com a dones, ens paguen menys per la mateixa feina que a un home, ens cosifiquen, ens infantilitzen, ens agredeixen sexualment i hem de fer molts més mèrits que un home per accedir a llocs de responsabilitat equivalent.

A més a més, quan sortim del nostre lloc de treball assalariat, hem d’assumir la segona jornada laboral que suposa haver de fer-nos càrrec de totes les tasques reproductives i de cures associades al gènere. Aquest fet, que ens imposen des de petites a través la divisió sexual del treball, ens fa ser netejadores, cuineres i cuidadores per “naturalesa” a casa nostra, una feina invisible que ni es remunera ni es valora socialment, però és imprescindible per a sostenir el sistema.

En un context de crisi com l’actual, aquesta doble explotació s’intensifica: hem de suportar més precarietat i més violències masclistes encara: a la precarietat laboral anteriorment esmentada, s’hi afegeix el fet d’haver d’assumir totes les tasques que els serveis socials com la sanitat o les lleis de dependència han deixat de cobrir des de les retallades i les privatitzacions, o haver de deixar la feina remunerada i dependre econòmicament del nostre marit.

I no oblidem que no només patim diàriament aquestes condicions de vida imposades que ens maten a poc a poc: cada any hem de veure xifres desorbitants de feminicidis. Per mitjà de l’educació patriarcal i la coerció que exerceix la violència masclista ens volen submises, callades, servils, abnegades, conformistes, disposades al plaer dels altres… Però ens volem lliures, no volem suportar ni un minut més aquestes condicions d’explotació per part del patriarcat i el capitalisme, ni volem haver de sentir que un home ha assassinat una altra dona.

Hem de trencar amb els canvis superflus i anar a l’arrel, a trencar amb un sistema de producció que s’aprofita del nostre treball tant productiu com reproductiu, a trencar amb totes les violències masclistes que pretenen el control sobre els nostres cossos, les nostres sexualitats, la nostra autoestima… la nostra vida per complet. Perquè és una qüestió d’urgència, i no ens conformarem amb petits canvis quan ens estan robant el dret a viure. Perquè si ens organitzem serem cada cop més, i cada cop més fortes, i podrem construir una societat feminista lliure d’explotacions de cap mena. Perquè si ens exploten doblement, serem doblement revolucionàries!

Vila de Gràcia, Països Catalans
8 de març de 2017

Moviment Popular de Gràcia

Proposta veïnal sobre l’antiga Henkel

1. Antecedents.

D’ençà de l’any 2014, que les veïnes han lluitat per tal de recuperar l’edifici de l’antiga Henkel sense cap resposta positiva per part del Districte i de l’Ajuntament.

L’edifici adquirit per l’empresa especuladora Meridia Capital –al capdavant de la qual està el Javier Faus- ha elaborat un projecte de construcció d’un hotel de 4 estrelles amb 182 habitacions (364 places), un bloc plurifamiliar de 33 habitatges, 6 habitatges unifamiliars i 118 places de pàrquing.