La dictadura franquista va endarrerir l’estat espanyol diverses dècades i va crear només una ombra del que haurien de ser els serveis públics. El règim continuista del 78 va simular-ne una millora, però en realitat ha procedit al seu desmantellament progressiu posant-los en mans de l’especulació financera en el «lliure» mercat, afavorint la precarització laboral i de les condicions de vida en general, cronificant la corrupció com a forma de la relació normalitzada entre empresaris i administració pública, apostant per la recaptació regressiva d’impostos, permetent l’evasió fiscal de les grans fortunes i promovent l’externalització i altres formes de privatització encoberta.
A finals de 2007, l’arribada de la darrera de les crisis del model socioeconòmic capitalista patriarcal serveix d’excusa i prepara el terreny per a les actuals retallades sistemàtiques en serveis i prestacions públiques. Així, l’administració, en comptes de dedicar-se a l’interès general, el de les classes populars, prioritza el desmantellament de serveis i prestacions públiques seguint els postulats del neoliberalisme per al benefici de les elits que acumulen més i més riquesa sobre la base de la nostra despossessió. Els efectes més durs d’aquesta despossessió els cobreixen i els sofreixen les dones, que són doblement explotades: a la feina i a casa.
Davant la desigualtat i la injustícia social, les lluites col·lectives han reivindicat els drets socials que garanteixen una vida digna i que contrasten amb la incertesa i l’individualisme intrínsecs al lema “guanyar-se la vida”, promogut per l’ordre vigent. Aquests drets socials, en qualsevol societat, i més encara en una societat de classes i patriarcal, s’han de fonamentar en un repartiment col·lectiu de la riquesa:
– Amb una fiscalitat progressiva que gravi amb més impostos directes qui més té i en especial l’economia especulativa i financera.
– Sense discriminacions, garantint aquests drets a través de serveis i prestacions universals i protegits de la influència privatitzadora, mercantilista i prohibitiva de qui més té. Especialment importants són les mesures per fer front a la desigualtat de gènere, per exemple en la feminització de les tasques de cures de persones dependents, tant si es tracta de cuidadores professionals com familiars, o en la bretxa enorme en el valor de les pensions de dones i homes.
– Basat en els principis de la democràcia directa i l’assemblearisme, és a dir, dut a terme de la forma més directa i participativa possible a través d’instàncies administratives com més locals i properes millor.
– Basat també en els principis del confederalisme i l’internacionalisme, és a dir, que promogui la solidaritat internacional i la cooperació entre les diverses col·lectivitats humanes, evitant autolimitar-se obligatòriament al marc territorial i/o nacional propi.
Des del Moviment Popular de Gràcia lluitem per uns serveis, uns recursos i unes prestacions de titularitat, provisió i gestió exclusivament públiques com a única garantia real dels drets socials que han de cobrir les necessitats bàsiques de tota la població. Aturar les retallades no és suficient, cal revertir-les i enfortir els serveis públics com a mecanisme fonamental per a la redistribució de la riquesa i com a part d’una institucionalització avançada de la solidaritat col·lectiva als Països Catalans i arreu. Amb aquest objectiu treballem colze a colze amb altres col·lectius de Gràcia com l’Assemblea Pensionista, l’Associació de Cuidadores, l’Assemblea de Dones Feministes i l’Assemblea Laboral La Precària i els CAPs de Gràcia adherits a Rebel·lió Atenció Primària, entre d’altres.
Comissió de Serveis Públics del Moviment Popular de Gràcia
Països Catalans
Moviment Popular de Gràcia 